Dvořák per tutti

Estic d’acord que la música de Dvořák és fenomenal per a sentir-se bé. Per això, i sempre seguint els desigs dels nostres col·legues i lectors, farem ací una modesta contribució a la difusió de la seua producció, en la mesura que ens ho permeten les circumstàncies. Anirem per parts. L’obra de Dvořák és molt més que les simfonies i els poemes simfònics, per descomptat, però aquesta part del seu catàleg és la que més ens fascina i atrau. Per això comencem, doncs, ni més ni menys que amb TRES gravacions completes de les simfonies del nostre amic Antonín. Podeu agafar-les totes, si voleu, i anar comparant-les, o senzillament triar-ne una i gaudir-ne amb concentració. Ací teniu les que són, al meu parer, les millors “integrals” que s’han fet mai. Si

us agraden l’extrema transparència orquestral i el rigor mètric klempererians, empeltats de passió centreeuropea genuïna i un so rude, popular de veritat, entreu per la gravació clàssica de referència, sublim i insuperable, d’István Kertész amb la Simfònica de Londres (Decca), que inclou poemes simfònics i obertures. Si moderada i la musicalitat que caracteritzen el director, entreu de cap en la voleu gaudir d’una visió humaníssima i vitalista, plena d’amor a la partitura i al que hi ha darrere, una gravació txeca fins al moll de l’os, amb la gràcia versió del meu admirat Vacláv Neumann i la no menys admirada i estimada Česká Filharmonie, que ens porta la flaire del Rudolfinum vora el Vltava i la proximitat de Malá Strana (Supraphon). Voleu el virtuosisme orquestral definitiu, unit a una subtilesa de llenguatge txec químicament pur, excitant i evocadora del millor del país de Hrabal? Aprofiteu-ho: us regale la impressionant gravació de Rafael Kubelík amb la Filharmònica de Berlín (Deutsche Grammophon) — quan escolte aquests ritardandi i aquest fraseig se m’obren les portes de l’esperit de bat a bat. Mireu com comença la reexposició en el tercer moviment de la Vuitena, i ja em direu si no us provoca llàgrimes de felicitat.
De res. mp3 ben “ripejats”.

Dvořák, simfonies. London Symphony, István Kertész.
Part 1, part 2, part 3, part 4, part 5.

Dvořák, simfonies. Česká Filharmonie, Vacláv Neumann. Supraphon.
Simfonies 1-3, simfonies 4-6, simfonies 7-9.

Dvořák, simfonies. Berliner Philharmoniker, Rafael Kubelík. Deutsche Grammophon.
Part 1, part 2, part 3, part 4, part 5, part 6.

Orgia Kondraixin

Potser els meus visitants s’havien arribat a imaginar que havia acabat la carrera de Sir Francis. No, senyors, ací estic, el que passa és que m’ha costat bastant de temps i d’esforç d’enllestir el que estava preparant per a vosaltres, i que ara us oferisc. Però veureu que l’espera ha pagat la pena. Ni

més ni menys, amics, que una vintena de gravacions de Kirill Kondrašin, que en català caldria transcriure com a Kiril Kondraixin, més conegut per la

transcripció anglesa (Kondrashin). Un director de la Guerra Freda, autèntic i real, tota una bèstia moscovita que començà sent una de les figures fonamentals del star system soviètic (el primer director de l’Imperi que va actuar als Estats Units durant la Guerra Freda) i a la fi aprofità per fugir a Europa Occidental. Per aquestes latituds treballà amb l’Orquestra del

Concertgebouw (com a titular), amb la Filharmònica de Viena i amb la de la NDR d’Hamburg.

Kondraixin, de qui l’amic P. em demanava fa poc si tenia alguna cosa compartible, governava les orquestres amb la màgia detallista d’un Boulez i amb la fogosa dicció expressionista i salvatge d’un Horenstein. Les seues gravacions ens deixen entreveure una ombra del que devien ser el seus concerts en públic, una espècie d’al·lucinació dionisíaca formidable.

Doncs bé, ací ho teniu, una veritable orgia de gravacions del fabulós llop de l’estepa: Dvořák, Mahler, Bartók, i sobretot l’explosiva integral Xostakòvitx que tant venerem alguns. En general, són versions mp3 d’alta densitat. No us he inclòs les caràtules perquè llavors no hauríem acabat mai. Teniu a prop til·la, valeriana o cosa semblant? Prepareu-vos per a l’atac de nervis…

MAHLER

Simfonia Núm. 1 (Orquestra Filharmònica de Moscou)
Simfonia Núm. 3 (OFM)
Part 1
Part 2
Part 3
Simfonia Núm. 4 (OFM)
Simfonia Núm. 5 (Orquestra Simfònica Estatal de l’URSS)
Simfonia Núm. 6 (Orquestra Filharmònica de Leningrad)
Simfonia Núm. 9 (Orquestra Filharmònica de Moscou)
Part 1
Part 2
BARTÓK

Música per a Corda, Percussió i Celesta (Orquestra del Reial Concertgebouw d’Amsterdam)
DVOŘÁK
Dvořák, Simfonia Núm. 9 “Del Nou Món” (Orquestra Filharmònica de Viena)
XOSTAKÒVITX
(Orquestra Filharmònica de Moscou)

Simfonies Núm. 1 i 12
Part 1
Part 2
Simfonies Núm. 2 i 14
Part 1
Part 2
Simfonies Núm. 3 i 5
Part 1
Part 2
Simfonia Núm. 4
Part 1
Part 2
Simfonies Núm. 6 i 10
Part 1
Part 2
Simfonia Núm. 7
Part 1
Part 2
Simfonia Núm. 8
Part 1
Part 2
Simfonies Núm. 9 i 15
Part 1
Part 2
Simfonia Núm. 11
Part 1
Part 2
Simfonia Núm. 13
CD 1, part 1
CD 1, part 2
CD2, part 1
CD2, part 2

Un Loewe poc conegut

M’afegisc a la reivindicació del gran músic que va ser Carl Loewe, posada en marxa per So i silenci, i us deixe una coseta poc coneguda: el Singspiel de Loewe Els tres desitjos (Die drei Wünsche), en una gravació de Peter Falk (que no és l’intèrpret de Colombo, alerta!) molt digna.

No és precisament fàcil de trobar, de manera que us recomane que en feu un bon ús. Es va estrenar a Berlín l’any 1834, i us assegure que és una veritable delícia. S’admeten comentaris. És a dir: m’agradaria molt que la comentàreu.

Aquest serà l’últim regalet del 2008. Us desitge que l’any vinent siga millor, de tot cor. Què més puc dir?

Batmendi: Franz Hawlata
Muley: Florian Prey
Aischra: Hermine May
Suleima: Regina Klepper

Stuttgarter Choristen
Rundfunkorchester des SWF
Director: Peter Falk

En dues parts:
Primera i
Segona

Santa Klaus (Thunemann)

Benvolgut Guillem,

M’apresse a satisfer les teues demandes bucaneres. Has de saber, però, que a la pàgina russa dels fagotistes trobaràs uns quants concerts per a fagot de Vivaldi, trets de les mítiques gravacions de Thunemann amb I Musici: http://www.fagotizm.narod.ru/mp3_1-eng.htm, a més de moltes més joies com ara Hummel, Weber, Strauss… Per tant, això no cal que ho envie jo a la nostra àgora: ja hi és. Sí que us deixe, però, un parell de tresors, per a gaudi suprem dels nostres amics melòmans:

1) Els concerts per a clarinet i fagot de Mozart. Clarinet: Karl Leister (a qui, per cert, faries bé de dedicar un post, eh?); fagot: Klaus Thunemann. Academy of St Martin in the Fields. Dir.: Sir Neville Marriner. Gravació de setembre de 1988, forma part de la Complete Mozart Edition (vol. 9, CD 2), gravat a Londres (sense més especificacions). Thunemann en plenitud absoluta, dominant el panorama com aquelles representacions de l’Ull dins d’un triangle. Impressionant, poca broma.

2) Dues rareses que, si no m’equivoque, no trobareu a “fagotizm”: Saint-Saëns, Sonata per a fagot i piano Op. 168 (Ricardo Requejo, piano). Elgar, Romança Op. 62, St Martin / Marriner. Vols un exemple de sonoritat bellíssima, noble, de fraseig perfecte i punt? Ací ho tens.

Efectivament, tal com comentes, Klaus Thunemann és EL FAGOTISTA, però en realitat no és un fagotista, sinó un virtuós del Lied que, en comptes de cantar amb les cordes vocals, canta amb un catxarro enorme que es penja del coll. Bromes a banda, la línia marcada per Thunemann en la interpretació amb fagot és, ni més ni menys, la frontera absoluta i infranquejable. El màxim a què pot aspirar un fagotista és arribar a l’altura de virtuosisme tècnic, de musicalitat, de sonoritat, a què ha arribat el vell Klaus. Si el fagot fóra un instrument tan respectat com el violí, posem per cas, avui Thunemann seria tan conegut com la gallina aquella de la Mutter. En fi: qui busca música en el sentit més elevat i artístic de la paraula ha de passar també, i necessàriament, per Thunemann. M’adherisc a l’homenatge, i de manera entusiasta.

Beethoven, en les mans de Leibowitz

Bé, de René Leibowitz ja he escrit algunes coses en una entrada de fa uns quants dies. Aquesta gravació completa de les simfonies de Beethoven, amb alguns regalets afegits, no sols és un clàssic formidable, per al qual no hi ha prou adjectius laudatoris en el diccionari. Impuls rítmic i expressiu fogós, rigor agògic extraordinari, perfecta gradació de les dinàmiques, i una transparència orquestral que trau a la llum totes les vísceres contrapuntístiques d’aquestes obres genials… a més d’una resposta orquestral fabulosa (no exempta de problemes: vegeu el famosíssim solo de fagot en el darrer moviment de la Quarta); aquestes, i més, són les característiques d’una integral avui dia impossible de trobar. Observeu fins a quin punt la Tercera és foc encès, ferro roent, mentre que la Sisena és una de les “pastorals” més tendres i belles que he sentit mai. Tret d’algunes excepcions (Vuitena, Novena), Leibowitz omet les repeticions, tal com es feia antigament. No tinc informacions sobre els tècnics de so, però la veritat és que aquesta gravació se sent molt bé, i els qui la van fer (i els qui la van reprocessar) eren molt bons professionals. Us adjunte algunes informacions sobre les dates de gravació:

Obertura Leonora: 15 de febrer de 1962.
Simfonia núm. : 10 i 11 d’abril de 1961.
Simfonia núm. 5: 12 i 13 d’abril de 1961.
Gravat a Walthamstow Town Hall, Londres.

Simfonies núm. 1 i 3: 10, 11, i 12 d’abril de 1961, Londres.

Simfonia núm. 9
Inge Borkh, soprano
Ruth Siewert, contralto
Richard Lewis, tenor
Ludwig Weber, baix
The Beecham Choral Society
3, 5, i 7, de juny de 1961, Londres

Simfonia núm. 6: 7 i 8 d’abril de 1961, Londres
Simfonia núm. 8: 14 d’abril de 1961, Londres
Simfonia núm. 4: 30 i 31 de maig de 1961
Marxa turca: New Symphony Orchestra of London, 22 i 23 de febrer de 1961.
Simfonia núm. 7: 5 i 7 d’abril de 1961, Londres.

En fi, un luxe i una orgia per a les orelles.

mp3 a 192 Kbps (sorry, però de veritat que no ho notareu: sonoritat admirable).

Ja són ací Melxor, Gaspar i Baltasar!!!

http://rapidshare.com/files/166709209/SIMFONIES_2_5__LEONORA.rar
http://rapidshare.com/files/167160494/SIMFONIES_6_8.rar
http://rapidshare.com/files/167278000/SIMFONIES_3_1.rar
http://rapidshare.com/files/167302879/SIMFONIES_4_7_MARXA_TURCA.rar
http://rapidshare.com/files/167318767/SIMFONIA_9.rar

LA trompa, per Hermanntonomàsia

No discutirem. L’instrumentista de trompa que més plaer em dóna (i me n’agraden uns quants, Clevenger i Brain entre els antics, Baborák i Dohr entre els joves) és el senyor Hermann Baumann. Amb trompa natural o amb trompa de vàlvules, és igual. El seu so rotund, esplendorós, bellíssim, i la seua capacitat de donar sentit als pentagrames m’apassionen des de fa anys.

Ací teniu la gravació dels concerts de Mozart que va fer amb una trompa txeca dels volts de 1800. L’acompanyen el Concentus Musicus Wien i Nikolaus Harnoncourt, més luxe ja impossible. Sí que sembla cert, tal com s’ha dit en algun altre blog, que aquesta és la primera gravació dels concerts de Mozart amb criteris històrics i instruments antics. La veritat és que, per a ser una gravació de 1974 (reprocessada en 1989), la sonoritat és molt equilibrada i clara. No tinc dades sobre el lloc de gravació ni sobre els enginyers de so. Senzillament un goig de déus, una alegria immensa, un miracle. Trenta-quatre anys després, aquesta gravació es manté sense rivals.

mp3 a 320 Kbps, ojito, no us queixareu.

Primera part (concerts 2 i 3).

Segona part (concerts 1 i 4).

…i més encara!

Una altra gravació de Karel Ančerl, que sens dubte us agradarà. No és de la “Gold Edition”, com l’anterior, però no importa, perquè se sent meravellosament bé, gràcies novament als bons oficis de František Burda (1-4) i de Miloslav Kulhan (5-6): la Simfonia núm. 9 en Mi menor, op. 95, del gran Dvořák. Sí, la Symfonie z Nového světa o Simfonia del Nou Món. Seguida de les obertures En el regne de la natura i Othello, poc habituals però lligades temàticament i compositivament a l’obertura Carnaval. Una gravació feta a la sala Dvořák del Rudolfinum de Praga (oh, quins records) els dies 5-6 de desembre de 1961 (1-4), 7 de desembre (5) i 3 de gener de 1962 (6). Karel Ančerl en la seua plenitud més gloriosa, i amb totes les característiques del cas: contundència, atenció al detall, atacs molt delimitats, perfecte control agògic, vitalitat rítmica. I aquesta indefinible habilitat txeca per a modelar el tempo, tan fascinadora (especialment en el Largo). ·Tot ben contrastat, l’impuls rítmic (primer moviment, pura vitalitat) i un legato de somni (segon moviment, amb guants de vellut). Què us diré de l’orquestra! És la Filharmònica Txeca, ja està tot dit. No notareu gran diferència amb la gravació mahleriana reprocessada: la veritat és que els de Supraphon ja eren excel·lents professionals llavors. I tenen un tresor de valor incalculable.

Tinc un amor especial per aquesta gravació, no sols perquè és una referència absoluta i eterna en la discografia d’una peça tan bella, sinó sobretot perquè la vaig comprar a Praga, hivern de 2000-2001. Per tant, va por ut-tede!

mp3 atenció, a 320 Kbps, densitat màxima, com pertoca. Amb tapes.

Primera part i tapes.

Segona part.

Amor a la música

Gravat als estudis del Rudolfinum de Praga els dies 7-9, 12 i 15 d’abril de 1966, amb František Burda com a enginyer de so. Publicat a Supraphon i reeditat en 2004 en la sèrie Gold Edition. Sabeu què us dic? Senzillament una meravella, un prodigi de sensibilitat i de professionalitat, una visió humaníssima i tranquil·lament estoica de la Novena de Mahler. L’orquestra és, en fi, la que és, la rotunda i bella Filharmònica Txeca, de musicalitat inatacable.

Karel Ančerl, un gran músic a l’altura de qui vulgueu, amb la seua personalitat definida, un txec amant de la música, com tants txecs, un músic de dimensions artístiques descomunals, que no deu res a ningú i que com a únic pecat té el de ser d’una nació petita. Senyors, facen vostès el favor d’escoltar amb respecte aquesta gravació extraordinària, perquè ací es passa sense transició del respecte a la passió. Presa de so molt decent, reprocessament impecable, amb una sonoritat avellutada que no ha perdut presència amb el pas dels anys. Equilibri notable de famílies, amb la fusta una miiiiiica velada, però que passa l’examen amb molt bona nota.

Quina Novena de Mahler, cavallers! Déu guard els músics txecs, perquè d’ells és també el regne de les esferes. Definitivament.

mp3 a 256 Kbps, amb tapes i fullet.

Moviments 1-2

Moviments 3-4, fullet

Quieto parao!

A mi, tanta insistència de la mercadotècnia em fa arrufar el nas. El senyor Abbado i el senyor Rattle, dale que te pego, que sí, que és un geni, que és un geni. Mhhmmmmm. A veure, jo no diré que el que ha viscut el senyor Gustavo Dudamel no siga un miracle. És un miracle, de la mateixa manera que és miraculós que uns jovenets, trets del carrer i de la misèria, arriben a tocar de la manera com ho fan, gràcies al tinglado del senyor Abreu. Sí, em sembla admirable tot plegat, ho admet: Abreu, el “Sistema”, l’Orquestra de Joves Simón Bolívar i Gustavo Dudamel. Ara bé: geni? Quieto parao! Que això és una paraula molt grossa!

Dudamel va pel món amb Mahler com a divisa i com a targeta de presentació. Bé, al capdavall va ser un dels seus primers èxits, al Concurs Mahler de Bamberg (2004). Els concerts de la Simón Bolívar sol acabar-los amb musiquetes patxangueres de compatriotes seus, xou histriònic inclòs. No ho criticaré, en principi, tot i que passar de Mahler a segons quines coses pot ser bastant penós i ridícul. Ara la Deutsche, antany vaixell insígnia de les essències musicals germàniques, fa poc ha tret al mercat aquesta Cinquena de Mahler, gravada a l’Aula Magna de la Universitat Central de Veneçuela, any 2006.

I la veritat és que sorprenen, aquests xicots. Tingueu en compte el context d’on procedeixen, abans de jutjar-los. I, tot seguit, jutgeu-los. La meua impressió és que aquest és un Mahler interessant, excitant en molts moments, però una mica verd en conjunt. La sonoritat de l’orquestra, que els enginyers Bastian Schick i Wolf-Dieter Karvatky supose que han polit tant com han pogut, és una mica metàl·lica, aspra, brusca. L’exagerada descompensació agògica entre pianissimi i fortissimi em resulta bastant suspecta, i m’imagine Schick amb els controls de volum amunt i avall segons convenia. Els instrumentistes, bé, tot és relatiu en aquesta vida, toquen molt bé, però no feu comparacions odioses, i ocioses, perquè tampoc és cosa de matxacar-los.

La interpretació, en fi, jo què sé, em sembla… ara sents detalls molt aconseguits, ara pareix “arrancada de matxo, parada de rossí”. No, veritablement no em desagrada, però tampoc no m’arravata. No és estrany, si tenim en compte la ingenuïtat amb què en parla el director:

“What everyone remembers about this work is the Adagietto. But for me the important thing is that movement’s position within the work. One has to think of the structure as a whole, of how it is possible that a work that begins with a funeral march develops into a second movement filled with despair, then turns into a third movement filled with joy and happiness, which then grows and connects with love in the Adagietto, and then, by the end of the fifth movement, has arrived at hope.”

“Hints of this mood of hope have occurred in the second movement, but at that point the phrases collapse and the mood reverts back to desperation. When this music returns in the final movement, the sense has become: ‘Now I can truly hope; before I could not.’ In other words the whole piece is a complex progression. There is a search for destiny in Mahler’s Fifth, with a sign of that already to be heard in the fanfare rhythm that opens the Trauermarsch, echoing the rhythm of the opening of Beethoven’s Fifth.”

“[…] [Is a] “great challenge; a symphony where you really have to search to find the centre. The orchestra has to have tremendous technique and huge sensitivity: there are extremes of happiness, sadness, depression and hope in this work. Some people say that you have to have lived many years to have experienced all that emotion and be able to communicate it. I believe the most important thing is simply to feel it and play.”

En fi: geni?

Ací la teniu:

[Moviments 1-3]

[moviments 4-5]

P.S. La foto de la portada, què voleu que us diga, el publicista que va tenir aquesta idea brillant se la va calfar molt, el cabró… “Gustavo, pon cara de filósofo”, i clic!, foto. Per favor…

Visca René Leibowitz!

Sí senyor, i dic visca en tots els sentits de la paraula. Ressuscitem-lo donant vida a la seua memòria! Escoltem el seu llegat discogràfic! Admirem la seua trajectòria, i la seua fecunda descendència!

Perquè, si parlem de trajectòria, amics, ja me la jugue jo amb qui vulgueu. A veure: Leibowitz, naturalitzat parisenc, varsovià de naixença, estudià composició amb Maurice Ravel, amb Arnold Schönberg i Anton Webern (cágate lorito!!!), orquestració amb Ravel i direcció d’orquestra amb Pierre Monteux… Va ser el primer que gravà totes les simfonies de Beethoven seguint les indicacions metronòmiques de l’autor… Va tenir com a deixebles Allan Pettersson, Pierre Boulez i Jacques-Louis Monod… I creieu que un personatge així té la fama que es mereix? Doncs no, i mil vegades no!!! La grandesa de Leibowitz com a director i com a mestre de mestres és inversament proporcional a la seua fama entre els melòmans. Vergonya, vergonya!!!

Leibowitz va gravar molt, en la seua època, per a un segell que no era segell, per al paradigma de la denostada Halbbildung o semicultura, que Adorno odiava amb tanta raó: va gravar molt per al… Reader’s Digest! És clar, després moltes d’aquestes gravacions les van vendre a altres productores a preus de saldo, i durant un cert temps podíem veure vinils (encara en trobareu, al rastre) amb la seua signatura. Recorde, per exemple, que al Reino de España en va publicar uns quants la col·lecció RTVE allà pels anys seixanta. El més famós de Leibowitz és, amb tota justícia, la integral Beethoven de què us parlava abans, i que promet compartir amb vosaltres en breu.

Mentrestant, gaudiu d’aquestes dues meravelles: les obertures Leonora III de Beethoven i Tannhäuser de Wagner, gravació dels anys seixanta amb la magnífica i damnificada Royal Philharmonic. Presa de so en estudi, amb enginyer de so desconegut, distribuïdes per la firma Chesky. Sonoritat incisiva, aguda, molt ben definida, un punt cridanera en els aguts dels metalls, però molt acceptable. La direcció és tal com era Leibowitz: de pols ferm i segur, atenta als detalls més minúsculs però també a la fluïdesa del discurs. Observeu, a banda de la transparència orquestral, l’exactitud metronòmica de tota la peça (de totes dues), i de quina manera aquesta radicalitat agògica fa que torne a emergir, màgicament, tota l’estructura del discurs musical. L’efecte és grandiós, admirable. Com tota la colla de directors formats al caliu de la Segona Escola de Viena (Swarowsky, Scherchen, etc.), el seu ideal és el respecte escrupolós de la partitura, però no d’una manera militar, prussiana, rústega, com feia el gran Toscanini, sinó amb naturalitat, amb frescor. En la història dels directors “objectivistes”, per a mi Leibowitz és un dels punts crucials.

En Leonora, per exemple, en el moment en què sona la fatídica trompeta que anuncia la fi de Florestan, Leibowitz no fa com quasi tots, que s’aturen morosament allargant el passatge: ell continua marcant, que això diu la partitura, i punt. En Tannhäuser escoltareu no sols les melodies, sinó les ràpides figuracions de les violes i dels violoncels que les acompanyen, gloriós; i en la represa del tema, cap al final, en plena apoteosi Leibowitz ni es despentina, i ho sentireu tot, absolutament tot, però en un esclat fortíssimo planificadíssim, miraculosament gradual, controlat mil·límetre rere mil·límetre… Una veritable obra de rellotgeria.

I ara, prepareu-vos a gaudir amb aquestes joies, seguiu-los el ritme, balleu amb elles, canteu, marqueu el compàs, tanqueu els ulls, feu el que vulgueu, però concentreu-vos-hi, perquè ho passareu pipa!

http://rapidshare.com/files/164397025/leibowitz.rar